Diumenge 7 de setembre. L'esplanada de santa Ana va resultar en aquesta ocasió, l'any que més festers han participat, massa àmplia per no ser tants, com en anys anteriors, els festers i paisans que esperàvem l'arribada del Crist de l'Agonia. La Pujada, la Pujà, no sols és l'acte que posa punt final a les nostres festes, amb tot el que això ens implica de nostàlgia. Volem pensar que l'estiu ja no ens martiritzarà més amb la vilesa amb què l'ha fet amb la seua calor, moltíssim i *agobiante, però no. També és l'ocasió de lamentar el ponent, tractant d'evitar que els mosquits, sempre actius i inoportuns deixen la seua empremta en la pell.
En l'espera de l'arribada del nostre Crist se succeeixen les salutacions, encaixades i abraçades de coneguts de tota la vida, que maleïda la gràcia és eixa de dir “vells amics”. Un d'ells em diu que vol comentar-me un assumpte amb total discreció. Em convida a fer-nos a un costat i em demana que molt formalment li assegure que quant vol explicar-me ha de ser “secret de confessió”. Li dic que no estic obligat a això per no ser capellà, però sí com a periodista que ha tingut a gal·la complir amb el “secret de professió” que m'ha portat a mantindre l'anonimat de la font informant durant tota la meua vida professional.
I el que em diu em sorprén, però no m'estranya: “Què et sembla que el Crist de l'Agonia tinga una confraria en la Setmana Santa d'Ontinyent? Creus que val la pena divulgar la proposta a la qual el meu amic –que li acompanya – li hem dedicat moltes hores?, em pregunta. Com a poc, una bella idea, els responc, però no sé quina acollida podrà tindre. I els convide que passen per la Redacció de LOCLAR i parlen amb la seua directora, María Reig, a la qual donaré avís que la visitaran. Fins ací, el poc que he pogut saber de tan interessant proposició. S'acosten al nostre grups altres coneguts i els meus confidents no volen comentar res més en presència de tercers.
Un viatge familiar m'impedeix estar aquests passats dies al punt de les seues declaracions. Quan torne, ja estarà publicat el que aquests dos festers, paisans i devots del Crist hagen tingut bé explicar-li a la directora, i les primeres reaccions que, sens dubte, provocarà la idea de crear la confraria del Crist, que pot ser polèmica però que no deixa de ser una mostra més del ric ADN de l'emprenedoria ontinyentí.
ALBARES I EL VALENCIÀ
En les últimes setmanes, sense que importaren les calors d'agost, cada vegada que se li ha preguntat al ministre d'Afers exteriors, José Manuel Albares, per les prioritats que més ocupaven el seu temps, no dubtava a respondre que “aconseguir l'oficialitat a Europa del català”. A vegades, no en totes, afegia que també “el basc i el gallec”. Se li va preguntar si també anava a reclamar el mateix protagonisme a Europa per al valencià i es va desentendre, a pesar que en els estatuts d'autonomia bilingües, també són tan cooficials com el català, basc i gallec, el valencià i l'aranés, però per aquests no baralla el ministre Albares perquè no formen part de les exigències de Puigdemont.
TAMPOC COMPROMÍS NI PSPV
Menys s'entén que en la nostra Comunitat no se senta reclamar a un partit, que diu ser “d'obediència valenciana” com Compromís, reclamar la cooficialitat del valencià a la Unió Europea. No cal ser mal pensat per a deduir que eixe silenci respon al fet que aquests valencianistes estan hipotecats pel catalanisme i el valencià els té amb la llengua pegada al paladar, perquè que es reconega el català ja se senten servits. El mateix que els socialistes de Diana Morant, que res han dit, però que tampoc s'haja escoltat eixa mateixa reclamació a la presidenta i membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, resulta curiós, com a poc.
Per a la Unió Europea –ull a la dada – el valencià és la llengua de la Comunitat Valenciana i així ho va deixar escrit en la contestació a pregunta de l'eurodiputat valencià, Esteban González Pons. Al ministre Albares, que també ha fet exhibició de la seua confosa filologia, només es preocupa del que li mana Pedro Sánchez per imposició, al seu torn, dels capritxos de Carles Puigdemont. Igual que qui encara continua sent president del Govern, tots els seus ministres, ministres i ministres viuen pendents de l'exigències del pròfug de Puigdemont perquè saben que d'aquest depén que continuen sent ministres, ministres o ministres.
