Es compleix hui un mes del catastròfic diluvi, el major desastre natural segons diuen les estadístiques que patit a Espanya des de temps sense memòria. A l'hora de buscar l'adjectiu adequat per a tractar de definir l'ocorregut, descobreixes que el teu vocabulari no és suficient. Que necessitaries trobar una paraula més contundent. Ho comproves per tu mateix quan t'acostes al lloc dels fets i comproves, trenta dies després de l'hecatombe, que són molt escasses, quasi inexistents, les raons per a pensar que ja estem en el camí de la recuperació. Per a res. Encara hi ha fang, molt de fang. I desconfiança, molta desconfiança. Soterranis inundats, pestilència i pudor, cotxes desfets, edificis arruïnats, col·legis tancats. I una creixent crispació ciutadana, que creixerà, després de dies i setmanes de desemparament.
La ministra de Defensa, Margarita Robles, va acabar rebent les crítiques dels veïns -- parle de Paiporta-- quan va visitar la setmana passada esta població, la més castigada pel número dels seus veïns morts. “Una pala a la senyora ministra”, li van soltar els qui ja no aguanten més i van alçar la veu perquè quedara constància de la seua desesperació per sentir-se abandonats. “Jo no tinc la culpa”, deia la ministra. I exasperada ho repetia com tota exculpació que als afectats els va sonar a estúpida excusa, sense justificació possible.
ELS VEÏNS TENEN RAÓ. Tan preocupant com la mortaldat –dos-cents vint-i-dos morts i cinc desapareguts -- i destrucció que es continua veient per qualsevol lloc, és la creixent sensació d'abandó que senten els ciutadans. Eixes veus veïnals que amb raó sobrada van recriminar a la ministra Margarita Robles el que consideren culpós abandó, són les mateixes que continuarem escoltant, elevant el to de la seua crispació, a la vista que no es posa marxa la maquinària de la recuperació. Està justificat l'escepticisme i desconfiança dels afectats sobre les ajudes anunciades pel Govern de Pedro Sánchez, i les també compromeses per ell mateix despús-ahir dimecres en el Congrés dels Diputats, perquè segueixen sense arribar. Escepticisme i desconfiança a la vista dels reiterats incompliments de Pedro Sánchez amb els afectats de l'illa de La Palma, tres anys després de l'erupció del volcà i deu viatges en Falcon del president Sánchez.
Les ajudes promeses per la nostra Generalitat són poques, insuficients i de lenta arribada a la seua destinació. Condeix la sensació que tanta crítica a l'adversari polític, fent-li culpable del pitjor que ha ocorregut a València –tal com es va veure el dimecres en la sessió de control al Govern en el Congrés-- és una indecent i insultant manera de fer política de la dolenta, que és la que no es mereixen els afectats de mode més pròxim i concret. I tots els valencians en general.
DESPERTAR DEL MAL SOMNI. Enmig d'eixe espantós escenari de desolació és impossible tractar d'alçar l'ànim. Res es pot fer per les víctimes mortals, excepte exigir un compromís clar, contundent, sense ambages, que la seua mort almenys servirà perquè els representants polítics, tant locals, com a provincials, autonòmics, nacionals, i fins a europeus –cadascun des de les seues responsabilitats i tots des de la generositat—es conjuren perquè València desperte del mal somni provocat per les pluges torrencials i els malsons que, des d'aquells fatídics dies, cada nit se'ls manifesten a les desenes de milers dels afectats, veient que són tantes les empreses devastades i els seus empleats han perdut els seus llocs de treball, que no saben si ho recuperaran. O si la força de la riuada ha sigut tanta que també es portat per davant les il·lusions i ànims de molts empresaris, que serà difícil veure'ls disposats a tornar a començar.
SÁNCHEZ CONTRA MAZÓN. Cada dia que passa em convenç més que totes les ràfegues de continu metrallament polític, social i mediàtic llançades contra Carlos Mazón tenen en no poca mesura la pretensió que col·locant-li l'etiqueta, convertir-lo en culpable de tots els mals patits pels valencians en l'últim mes. I els que encara es patiran per no posar-se els mitjans i remeis per a iniciar la reparació de danys i retornar als afectats les mínimes condicions de seguretat en els seus habitatges i recuperació dels mitjans de transport.
El president Pedro Sánchez va perdre dimecres passat l'oportunitat de convertir-se, un mes després de no haver fet, en capdavanter de la recuperació de València. Si tal com va dir i va repetir des de la tribuna, el major responsable és Carlos Mazón per què no va assumir el principal protagonisme i responsabilitat i va anunciar que es posava al capdavant del moviment de recuperació que tant i de mode immediat necessita València?
TOT EL QUE NO ES VA FER
Que l'urgent ajorne el debat sobre les compromisos de les ineficàcies i pífies més immediates. Que hauran de ser estudiades i analitzades. De la mateixa manera que s'esbrine i establisquen aquelles altres que corresponen als qui no van escometre les infraestructures que podrien haver evitat, o almenys disminuït, la gravetat de la tragèdia.
Si el president de la Generalitat, Carlos Mazón, vol tindre alguna possibilitat de refer la seua malparada imatge, culpa dels seus errors de gestió en els primers moments del drama, pose a tots els seus consellers i equips a treballar, fitxant a qui faça falta, perquè al seu torn també sàpien reclamar i exigir quantes inversions, ajudes i subvencions siguen necessàries per a revertir la destrucció de tantes infraestructures i milers d'habitatges destrossats. Perquè València –l'alcaldessa del qual ha fet bé de reclamar la inclusió de la capital en la declaració de zona greument afectada—reba amb urgència l'espenta realista, no frases buides propagandístiques. Ajudes perquè puga superar-se l'extrema gravetat provocada per la destrucció de milers d'empreses. Sense eixos auxilis, que permeten iniciar la senda de la recuperació, creure en la capacitat de superació, sacrifici i esforç de la idiosincràsia valenciana serà temptar a la sort. Ha sigut tanta la destrucció que en un molt elevat nombre de casos és possible que l'emprenedoria valenciana haja quedat soterrada sota tones de descoratjament i fang.
