Revise la llibreta en la qual anava anotant dates, actes, propostes, idees d'aquell temps en què vaig treballar a Las Palmas de Gran Canaria dirigint el diari Canarias7. I m'ix el dia, 24 de novembre 1988, dijous: “Pino necessita parlar amb urgència d'un assumpte personal”. Pino és el nom fictici d'una redactora. I el de la patrona de Gran Canària. Ací ho ampre per a mantindre l'anonimat de la periodista. Parlaríem quan tornara a la redacció per al tancament de l'edició. Aquella nit, mentre esperava que em passaren una prova de la primera pàgina, Pino entra i em demana permís per a tancar la porta, sempre oberta. Seu, encreua els braços sobre el ventre i descobrisc que els seus ulls no són els seus, sempre atents i eixerits, ara enrogits i plorosos: “Estic embarassada. Necessite que m'ajudes amb urgència”, em diu sense més preàmbuls.
Sense temps per a reposar-me de la qual creia anava a ser una sorpresa agradable en forma d'una exclusiva periodística, Pino em dona compte del seu problema. La seua parella és redactor del periòdic de la competència al qual la confirmació del prenyat li ha sentat com un tir, segons em diu la meua jove redactora. “No vol saber res, que em desfaça com més prompte millor de l'engendre”. Pino llança un profund sospir. “El molt cabró ha usat això d'engendre amb molt mala llet”. Repeteix la frase “que em desfaça, que em desfaça...” Jo no sé quina altra cosa pot dir-li que no siga mostrar-li tot el meu suport.
Em van passar la portada del 25 i la vaig donar per bona donant-li una ràpida ullada sense prestar-li massa atenció. Pino, a penes va eixir el redactor de tancament, va tornar a tancar la porta per a llançar-me la seua petició: “Pots enviar-me a Londres amb l'excusa de fer uns reportatges sobre l'exportació canària? No tinc més remei que avortar i allí puc fer-ho amb total anonimat. Com saps mon pare és metge i ací hi ha una clínica en la qual podria avortar, però la meua família acabaria sabent-ho i no vull per res del món que els done una basca si arriben a saber que m'he quedat prenyada, encara que no se si serà pitjor que sàpien que he avortat”.
Pino se'n va anar a Londres. Va tornar una setmana després amb declaracions d'exportadors i importadors. Els uns es queixaven del cost dels nolis. Els altres de l'increment de preus. Els agricultors del mal pagat que estava la tomaca. Em va donar les gràcies amb una forta abraçada amb un afegit comentari que molts anys després vaig entendre millor: “No faig més que equivocar-me. Per tot”. No la vaig deixar seguir i la vaig animar que es bolcara en la faena com a millor teràpia per a superar l'ocorregut. Plorava en silenci. No la vaig deixar tornar a la redacció. Vaig demanar café que vam beure sense paraules. Em va demanar, una vegada recompost el gest, que mai i a ningú comentara el que li havia ocorregut. “Secret de periodista”, li vaig dir mentre feia el gest de segellar els meus llavis.
Se'n va anar a Madrid pocs mesos després que deixara la direcció del periòdic. Vaig seguir la seua trajectòria, brillant per altra, primer en un setmanari i després com a redactora en una cadena privada. Puntual em feia arribar la seua felicitació coincident per mi sant i aniversari i Nadal. En un dels pocs viatges que vaig fer a Madrid des que vaig tornar a València, la vaig cridar. “Passa't per la tele, que per ací hi ha més gent que la teua coneixes i segur que s'alegraran de veure't”. Vaig anar a veure als qui allí continuaven donant el call i triomfant. Esta vegada el café va ser riures i presses, però amb temps suficient perquè Pino, fent un apart, em fera un comentari que em va desconcertar.
“No m'he oblidat mai del teu suport. Et vaig agrair la teua ajuda quan em va passar allò – i arrossegue “allò” -- però moltes vegades he pensat que no degueres deixar-me anar a Londres”. Degué veure la meua cara de sorpresa i va afegir: “Sí, perquè em vaig equivocar. I molt. Havia d'haver resistit. Saps que ara tindria un fill, perquè estic segura que anava a ser xiquet, de vint-i-un anys?” Vaig tractar de desviar la conversa, però Pino va insistir. “Va ser un error, un horror. Algo em van desbaratar quan em van provocar l'avortament i ja no he pogut tindre fills pese haver-lo intentat per tots els mitjans”. Em va veure tan desconcertat que em va acomiadar amb una afectuosa espenta i amb “un torna un altre dia i no et donaré la brasa de hui”.
He bussejat en la meua retentiva i papers tractant de recuperar aquelles vivències a propòsit de la pelotera d'estos dies sobre la síndrome post avort. No sé el que diuen les estadístiques, si és que n'hi ha sobre el fenomen, que crec que no. I que no n'hi ha perquè no interessa. En la meua memòria està viu el record del que li va ocórrer a la periodista. La polèmica d'ara m'ha refrescat aquelles vivències i la seua decisió, que tants anys després va tornar a qualificar d'equivocada perquè “va ser un error, un horror”.
