En el transcurs d’unes investigacions sobre la comptabilitat municipal d’Ontinyent de mitjans del segle XIX vam constatar diverses partides destinades a costejar les despeses en educació. L’aparició d’estos registres no ens va sorprendre perquè el consell municipal, és a dir, l’ajuntament, des de temps immemorials assumia funcions executives en l’àmbit educatiu. La troballa que la investigació va deparar va ser el descobriment del pagament dels salaris a les primeres mestres destinades a les nostres escoles: Ana Maria Martínez Soler i Juana Martínez Rodríguez.
Elles eren les primeres dones mestres d’una extensa relació de docents contractats per l’ajuntament almenys, des del segle XVI. Fent ús de les seues competències, les autoritats municipals nomenaven el mestre de primeres lletres i el de l’ensenyament superior. També procuraven habilitar espais per a impartir les classes. En este sentit cal recordar als lectors l’existència de l’anomenada torre del Consell o casa de la Gramàtica situada en la costera que dona accés a l’església de santa Maria.
Què sabem de les dotacions escolars a Ontinyent? Doncs que, una vegada expulsats el jesuïtes en abril de 1767, les dependències del seu col·legi van ser habilitades com escoles municipals i l’església adjunta -amb la nova denominació de Sant Carles- va a passar a dependre de la plebania de Santa Maria. Cal ressenyar que des d’aleshores fins a l’actualitat eixe espai ha mantingut, amb puntuals excepcions, la seua activitat docent. En aquell lloc des de l’any 1840 residiren i impartiren les seues lliçons, primer Rafael Ripoll Cantó i, després, el seu germà Carmelo Ripoll Cantó a qui les autoritats en 1928 dedicaren el nom d’una via pública (l’actual carrer Morales). El seu record perdura entre nosaltres perquè un col·legi de la localitat conserva el seu nom.
Hem de destacar que en aquells anys la taxa d’analfabetisme dels ontinyentins era escandalosa. Joan Torró Martínez, uns dels grans estudiosos del món de l’educació de la nostra ciutat, afirmava que en 1835 dels 10.519 habitants, el 3’11% dels homes sabia llegir, en el cas de les dones arribava al 1’70%. Encara no existien centres públics per a xiquetes, tan sols es comptava amb dos aules d’ensenyament privat ubicades en el domicili de les mateixes mestres.
En 1839, l’ajuntament d’Ontinyent va contractar a Ana Martínez i a Juana Martínez en 1842 per tal que es feren càrrec de dos aules per a xiques. Les classes s’impartien en una casa llogada que pagava el municipi per un import de 450 reals per semestre. El salari de “las maestras de costura” -així les anomenava la documentació- era clarament inferior a la dels seus companys masculins. Per cert, durant els primers anys van exercir sense cap titulació oficial. Les xiquetes estaven distribuïdes per nivells: “Al inferior la de enseñanza a hacer calceta y el catecismo; al segundo además de la enseñanza de este la de coser y bordar y al primero la de bordar, leer y escribir”. En nivell d’iniciació o “inferior” era el que tenia més matrícula.
Resulta evident el tracte discriminatori respecte a l’educació de les xiquetes. En este sentit és ben significatiu que l’ajuntament pagara 419 rals (reales) en la tercera partida de la comptabilitat municipal de 1847 per “muebles y enceres de la escuela de niños” i, en canvi, destinara 100 per a “enceres para las costuras de las niñas”. No calia utilitzar més recursos en l’ensenyament de les xiquetes. Els principis educatius, segons afirmava un teòric educatiu de l’època, eren “preparar hijas sumisas, mujeres honradas, esposas cristianas y hacendosas y buenas madres de familia”.
Ana i Juana Martínez van ser les pioneres de l’ensenyament femení a Ontinyent i exerciren molts anys la docència. Gràcies a la informació, facilitada per Joan Torró Martínez, sabem la valoració de l’inspector respecte a la segona de les docents: qualificava la seua aptitud de bona, amb capacitat regular, caràcter afable i maneres fines; afirmava que mantenia una relació cordial amb les autoritats i un bon concepte públic; ara bé, no dubtava en dir que la seua instrucció era regular, però excel·lent en religió i lectura. En abril de 1866, la mestra Juana Martínez Rodríguez es va dirigir a l’Ajuntament sol·licitant la jubilació, l’estat de salut no l’acompanyava: estava completament sorda i molts dies malalta i postrada en el llit.
La tasca docent de les dones que han exercit a Ontinyent en el transcurs del temps no ha sigut justament reconeguda. Ara sembla que esta discriminació estiga en vies de reparació. Fa uns mesos, el consell escolar municipal va aprovar que la nova escola oficial d’idiomes tinguera la denominació “Empar Granell”. Una mestra del col·legi Lluís Vives que va deixar un record inesborrable entre nosaltres.
