Els xiquets nascuts a finals dels cinquanta i principis dels seixanta -coneguts com els baby-boomers- van ser la primera generació que va créixer junt a la televisió amb programes infantils com los Chiripitifláuticos- i que encara jugava pels carrers que començaven a ser envaïts per un creixent parc automobilístic. En pocs anys, Ontinyent va passar de comptabilitzar 210 cotxes en 1963 a tindre 1.380 en 1968. En aquell temps, el pis de la plaça de José Antonio -que tots coneixíem amb el nom de Sant Domingo- no estava pavimentat -era de terra- i aprofitava per a jugar a l’estacauret, a trompa i a xavos negres. 
Els xavos negres o joc de flendi -com el defineix el Diccionari de la Vall d’Albaida- consistia a traçar un rotgle  a terra i posar-los dins. Els participants amb altres monedes o dolles els havien de traure fora d’este espai marcat i s’apropiaven d’elles. Recorde vagament aquells xavos de coure, envellits pel pas del temps, que no tenien valor monetari, perquè havien estat retirats de la circulació en octubre de 1941 i van ser substituïts per altres fabricats amb alumini de mala qualitat amb la mateixa equivalència de cinc i deu cèntims de pesseta. Aquells xavos negres, coneguts també com a “perras gordas”, van passar a la història de la numismàtica. 
L’auelo Alfredo -que, entre altres ocupacions, havia sigut comptable- feia referència a estes monedes de cinc cèntims o perretes amb l’expressió següent: “això no val ni un gallet”. Cert, a finals de la dècada dels seixanta poca cosa podies comprar a ca Joaquinet amb un xavo de deu cèntims, sí de cas un minúscul palet de regalíssia. 
La generació del baby-boom -i les anteriors- estava acostumada a utilitzar les monedes fraccionàries de la pesseta, entre elles, els dos quinzets (25 cèntims, dos reales). Quan en gener de 2002- ara fa just vint anys- es va introduir una nova divisa, l’euro- ja estava  habituada a l’ús dels cèntims als quals els més joves s’hagueren d’adaptar. 
Com ja saben, l’adopció de l’euro va provocar una inflació de productes i servicis mentre que els salaris es van mantindre. En el bars començaren a arrodonir els preus, la tassa de cafè va passar de 100 pessetes (que equivalen a 60 cèntims) a un euro. Recorde que les meues filles, unes xiquetes que els diumenges anaven a comprar “chuches” al quiosc, s’adonaren de l‘increment dels preus; constataren que les deu pessetes del iaio Pepe (sis cèntims) ja no eren suficients per adquirir-les, perquè valien deu cèntims.
 És clar que també hi hagué factors positius en la seua implantació. Eixe mateix estiu de 2002 vaig viatjar amb cotxe per Europa i vaig tindre la satisfacció de poder pagar en les gasolineres i tendes amb la mateixa moneda que utilitzava ja de manera habitual a Ontinyent. Un gran avantatge i quina comoditat!
 En estos últims anys hem sigut testimonis d’una accelerada transformació  amb la desaparició -per fusió- d’entitats bancàries que havien dominat el mercat financer. Les conseqüències les sabem: tancament d’oficines i milers d’empleats, despatxats. Cada vegada la presencialitat del client en una sucursal es fa més difícil. En alguns bancs fins i tot s’ha suprimit el lloc de caixer que t’atenia de manera personal i que  permetia pagar rebuts o factures. També has de demanar cita per acudir a l’oficina a qualsevol gestió. És cert que tenim a la nostra disposició caixers automàtics i una banca digital, però a la gent major li costa...
Els estudis de mercat mostren que cada vegada es paga més per via de targeta, en especial, els més joves. La moneda o bitllets en efectiu tenen  menys ús. La transició a la banca digital és imparable.  No tenim més remei que adaptar-nos a la nova situació. Per la meua banda,  he hagut d’encetar este camí i he tingut la sort de poder comptar amb el tutoratge personal de l’oficina nº 7 de Caixa Ontinyent. En particular, li estic agraït a Javier Garcia per solucionar els meus dubtes digitals que permeten resoldre a distància gestions que abans havies de realitzar presencialment.
Vull finalitzar l’article recordant a l’auelo Alfredo que, quan érem uns xiquets, ens repartia una pagueta setmanal, que ell anomenava “un empelt”. Estic segur que, si visquera, ara ens faria un Bizum.