En un vell i anònim manuscrit del segle XIX apareix un breu apunt que recollia un robatori en l’ermita: “El 19 (de septiembre 1837) hurtaron la campana de San Estevan, pesava 30 arrobas, costó 200 libras”. Es tractava, doncs, d’un bronze de magnífiques dimensions  per a una humil esglesiola, ja que pesava uns 383 quilograms. Un pes respectable superior a l’actual campana dels Albats de la torre de Santa Maria (343 kg). Certament, els lladres no ho van tindre fàcil, hagueren de traslladar la campana a través d’abruptes i estretes sendes per la serra a lloms de cavalleries, ja que no existia un camí apte per al trànsit de carruatges. Per contra, la llunyania del paratge i l’absència de l’ermità titular, Josep Sanchis, va facilitar el robatori.
Eren temps convulsos, Ontinyent va ser escenari bèl·lic  amb incursions de forces carlines que saquejaven les cases dels partidaris d’Isabel II. A finals de juliol de 1836 el capitost Quiles, que comandava una tropa formada per 6.000 soldats, exigí a les autoritats municipals el pagament de 2.200 duros i el lliurament de 600 parells d’espardenyes. L’any acabava amb la crema intencionada -per part dels liberals- del convent dels dominics, una vertadera joia arquitectònica.  
 El robatori de la campana de l’ermita de Sant Esteve va coincidir amb una onada de destrucció del convents forçosament abandonats a causa de la desamortització de Mendizabal. El cronista anònim ho manifestava amb aquestes paraules: “En este mes de noche arruinaron y destruyeron mucho los conventos aprovechandose de los altares para quemar y lienzos de Santos para ropa de (sic) huso”.
Una vegada acabada la primera guerra carlina, i amb l’ascens al poder del partit moderat, es van donar les circumstàncies favorables per restablir el bronze robat a l’ermita. En l’arxiu municipal consta la relació de despeses ocasionades en la restitució de la campana; un descàrrec que va ser presentat pel regidor comissionat de les obres Antonio Lloret en data de 9 de juliol de 1853. 
En els tres fulls que ocupa la nota comptable apareixen, en primer lloc, els ingressos derivats de donatius de diversos benefactors -entre ells el plebà-, la important contribució de 200 rals de l’ajuntament i els 41 “que produjo la rifa de una pan bendito”. A banda, també consten les aportacions en forma de treballs no retribuïts o descomptes de material a favor de l’ermita. Tal va ser el cas de José Gil “en la faena de carpintería en la cabeza de la campana que hizo de favor” valorada en 20 rals. També Vicente Falcó, de debades, va col·laborar “en la herrería para dicha campana”, una tasca que es valorava en altres 10 rals. El total d’ingressos ascendia a 497 rals i el de despeses a 495, existint un superàvit de 2 rals.
En l’apartat de despeses apareix el cost dels materials de l’obra (calç, guix, canyes, cordes...) i l’abonament dels salaris  dels treballadors. La major part de les pagues corresponen a l’adequació de la campana amb l’excepció de la instal·lació de tres panys, un per a un armari i els altres per a dos portes que es col·locaren juntament amb una finestra, quatre bigues i dos revoltons (cedits gratuïtament per D. Joaquín Colomer.
 Sabem que el jornal de l’oficial era de 9 rals i estigué 5 dies, el peó d’obra cobrava 5 rals i també treballà cinc jornades. L’ermità i família reberen una compensació de 12 per la seua col·laboració. Per la seua banda, el regidor i administrador que supervisà l’obra també va cobrar altres 57 rals.
La documentació municipal no especifica la procedència de la campana ni detalla les seues característiques. Tan sols aporta que la truja o “cabeza” va pagar per ella a José Gil 100 rals (a banda dels 20 que va descomptar), la seua pintura altres 10 i “el Hierro y el Trabajo empleado en la cabeza de la campana” altres 55 rals a Vicente Falcó (ultra els 10 que va rebaixar). La nota explicativa dels comptes afegia que “la campana de que se hace merito en esta data se hallava en poder del ex Alcalde Corregidor D. José María de Villalonga, la qual a instancias del cuentadante le fue entregada por dicha autoridad y queda colocada en la referida hermita”. Era la mateixa campana que va ser robada anys arrere? Ho desconeixem.
A l’hora de finalitzar aquest article em venen records de la infantesa quan el mestre del Patronato, D. Roberto Tormo, -un magnífic i modèlic docent- portava d’excursió  la seua classe de 4t de Primària. Ascendíem per aquella estreta senda i quan arribàvem a l’ermita ens barallàvem per fer rodar la campana. Com d’il·lusionats estàvem!