“No em pose una data definida, però somie amb ser campió” - loclar

- No sé si és el millor moment, ja que sols tinc 17 anys. Si sols contem la meua trajectòria fins al dia de hui, jo pense que sí. Altres anys he aconseguit títols com els Sub-18 o el Sub-23, però el més important és el de professionals. Físicament em note molt bé, i jugant també, pel que crec que sí. És un moment molt dolç i toca gaudir-lo sabent que no sempre serà així. Toca seguir jugant bé i entrenant, però quan toque el mal moment, entrenar serà si cap més necessari.

- Divendres era un dia que feia molta calor, però així i tot comence el primer partit molt motivat i bé. Al primer joc sempre et poden els nervis. El que va passar és que quan vaig anar al dau no ixien les coses, estava un poc marejat pel sol i el mal de cap no em deixava concentrar-me, ma mare fins i tot em deia que estava pàl·lid. Quan em vaig donar compte anava ja perdent 20-5, en un panorama molt contrari. Cal dir que també vaig tindre mala sort, ja que el trinquet semblava que anava contra mi, tirava bones pilotes i el rebot em tornava a mi i perdia. Amb el partit quasi perdut, isc fora del trinquet, em tiren aigua al coll, prenc aire i ja em sentia molt millor, a banda ja sols pensava en gaudir del que quedava de partida pensant que acabava de començar, ja que si veus el resultat i t’agobies et poses massa pressió a tu mateix. Jo no pensava que anava a remuntar, però cada vegada anava trobant-me millor, sense autoexigir-me res. Vaig pensar en disfrutar i jugar, vaig anar fent punts i jocs fins que al 20-20 Moncho va començar 30-0, vaig aconseguir donar-li la volta al joc i guanyar el partit. 

Quan va acabar la partida em vaig deixar caure a terra, cosa que jo mai faig, per la tensió i tot el viscut durant la partida.

- Moltó és el número 1. Tots sabem com és, la tècnica que té, la seua resistència, la forma física perfecta que té. Està com un bou. 

Espere una partida molt dura físicament, més per a mi que per a ell, ja que ell és molt tornador i domina totes les pegades. És molt ràpid de cames, pel que serà una partida molt dura. Anirem a disfrutar i a tractar de donar la campanada. Sóc molt jove i el fet d’arribar fins ací davant del número 1, molta gent ho voldria.

- Em faig esta pregunta tots els dies, i fins al diumenge me l’estarè fent. Moltó és un jugador al que li costa un poc entrar en partida i potser és el que he d’aprofitar jo. És molt complet, però tractaré de buscar-li l’esquerra i no alçar-li pilotes. A jugar com jo sé i com es puga, i sobretot a disfrutar.

- Pense que el divendres passat vaig tindre un poc més de pressió, ja que tots em deien que a pesar que Moncho és molt bo, creien que jo podia amb ell, i sobre tu recau una pressió distinta, la gent pensa que pots guanyar, i si no guanyes et preguntaran. 

Aquesta setmana és distinta, contra Moltó la pressió la té ell. Jo sóc un xiquet que acaba d’entrar com a professional, que no ha entrat ni en la nòmina i va a jugar contra el número 1. És cert que puc posar-me un poc nerviós, ja que ve la meua gent a veure’m, el trinquet estarà ple... però la pressió per la partida la té ell. Jo sempre dic que quan jugues contra algú que és millor que tu, l’únic que pots fer és guanyar, no hi ha res que perdre, i l’altre al contrari.

- Fins on pot arribar al raspall Iván d’Ontinyent?

- Fins on arribaré no ho sé, fins on vull arribar és a ser campió individual. A mi l’individual és el campionat que més m’agrada i aquest any no me l’he pogut preparar com toca degut als estudis, ja que tenia el selectiu, segon de batxiller, etc. que et lleva molt de temps. Així i tot jo vaig a lluitar, em note molt bé i m’agradaria ser campió individual aspirant a tots els títols possibles. M’agradaria guanyar-ho tot, però no considere que perdre siga una cosa roín. Tots volem guanyar, però jo sóc un xiquet que sempre he perdut molt, ja que tota la vida he jugat amb gent més major. Quan jo jugava partides solia perdre 25x0, 30x0, 25x5, resultats així. Al final em vaig ensenyar a perdre, però hui en dia està vist com que el que perd no serveix per a res i jo no pense això, és molt més bonic guanyar, sí, però per a perdre has d’arribar. Encara que el futur no depare el que jo pense o jo vull, seguiré intentant-ho. 

Vull ser campió individual, però la lliga també em fa especial il·lusió per ser tant competitiva, i la copa també m’agradaria, ja que fer un triplet seria molt bonic.

- És un pensament que pense que tenim tots, quan t’apuntes a l’individual tens la il·lusió d’un xiquet. Jo vaig a les partides amb el sentiment de què vaig a guanyar, ja que si no vas així a la partida no la vas a disfrutar. No estic parlant d’anar amb la pressió de què he de guanyar sí o sí. Si disfrutes i fas disfrutar, el teu joc es veu reflectit. En 17 anys potser estiga molt lluny la lliga, però si no és enguany serà l’any que ve i si no l’altre. No em pose una data definida. Entrene motivat, amb ganes d’anar a per totes i la veritat es que sí, somie en ella, per a que enganyar-nos.

- La veritat és que no m’havia adonat d’aquest fet. L’altre dia vaig parlar amb els companys i tots em deien que jo era el que donava sorpresa, ja que estan Ian, Marrahí, Moltó...i Iván. A mi em resulta estrany, ja que no ho haguera pensat mai estar on estic ara mateix. Els tres semifinalistes estan molt per damunt de mi encara. No és una cosa desmesurada, però són molt molt molt bons. A banda de l’edat, tenen més experiència, tècnica i força que jo. Em sorprenc a mi mateix d’estar ací; quan vaig vore les semifinals no m’ho podia creure, és com que jo m’he colat ací a pesar de ser un xiquet, Tampoc és que pense que ara siga un dels 4 millors, em considere igual que abans, ja que pel camí s’han quedat jugadors com Seve, Sergio, Tonet, Brisca... són molt bons, i no és que jo siga millor, simplement m’ha tocat a mi estar ahí. No crec que estiga per damunt de ningú, sóc el mateix xiquet de 17 anys que va al trinquet juga i està enamorat de la pilota.