Pascual Donat és un dels grans noms que ha donat el futbol a Ontinyent. Va debutar amb 15 anys en Tercera amb el desaparegut Ontinyent, i amb 17 anys va jugar en Primera Divisió amb el Sevilla FC. Ara ha decidit unir-se altruistament al projecte del CD Ontinyent a petició de Miguel Ángel Molina. Parlem sobre la seua nova etapa en l'equip ontinyentí i què l’ha portat a acceptar treballar gratis per al club. A més repassem els seus anys a Vila-real i els seus inicis en el futbol fins a ser un jugador de prestigi nacional.



- Què porta a un mite del Vila-real CF a treballar en el CD Ontinyent?


-He estat durant 25 anys treballant a Vila-real, 9 com a futbolista i després com a segon entrenador i delegat de l'equip. Tot aquell temps he estat vivint allí, i per temes familiars crec que era el moment de tornar, ja que ells estaven a Ontinyent. Quan estava ací em va cridar Miguel Ángel Molina per si els podia tirar un mà i li vaig dir que sí.


- Què l’ha portat a acceptar eixa petició?


- Molina, José Donat, Arcos i Kike, les persones que estan ficades en el futbol base, estan fent una labor molt important i quan m’ho van proposar vaig decidir acceptar-ho de manera altruista. Em van cridar perquè estaven interessats en què estiguera, m'han mostrat la seua confiança i intentaré respondre bé.


- Ha dit que ho fa de manera altruista, és el ‘mono’ de futbol el que l’ha portat a acceptar-ho?


- Sí clar. Jo estic en l'atur, i per a estar en casa sense saber que fer vaig decidir unir-me. Molina m'ho va oferir, i l'endemà li vaig cridar per a dir-li que acceptava, però que no m'havia de pagar res.


- Al principi de la temporada l'objectiu era l'ascens, ha canviat alguna cosa?


- Des que he arribat he vist 2 victòries i un empat. Aquesta setmana visitem Muro i espere viure la tercera victòria. A més seria un pas molt important, ja que hi ha enfrontaments directes entre els quatre primers, i podríem posar-nos tercers o quarts.


- Quin és el seu treball al club?


- El que vull fer és aportar la meua experiència com a futbolista professional als xavals. Tractar de transmetre'ls els valors i la disciplina en l'esport que a mi em van inculcar. Tant els jugadors com el míster Ángel Guarner poden comptar amb mi per al que necessiten.


- Passarà de les banquetes de Champions League als despatxos de Primera Regional, com creu que serà eixe canvi?


-Com a jugador he estat en Primera, Segona, Segona B, Tercera i en el Atzeneta UE amb els meus amics. He estat en totes les categories i vestuaris possibles. Passar de Champions a categories així es nota, però la clau està en saber adaptar-se a les circumstàncies



- Troba a faltar Vila-real després de 25 anys allí?


- Tots aquests anys jugàvem pràcticament dimecres i diumenge, no tenia temps de veure als meus fills ni la meua dona. Ella volia treballar i em va recordar que els fills són dels dos (rises). Vaig haver de fer eixe pas d'anar-me’n, encara que sí que és cert que al principi ho vaig passar mal perquè estava molt actiu en el món del futbol, amb 22 jugadors que et criden per a preguntar-te i demanar-te coses, ara m’alce a les 6 o les 7 com abans, però sense saber què fer.


- Com va viure el seu debut en Primera Divisió amb el Sevilla?


- Amb 14 anys estava servint en el Bar Vaquero i amb 17 vaig debutar en Primera Divisió. Per a un xaval que no havia eixit pràcticament d'Ontinyent debutar en el vell Lluis Sitjar de Mallorca i després jugar en el Sánchez Pizjuán davant de quasi 50.000 persones, pots imaginar-te com va ser.


- Quina importància li dóna al futbol base d'Ontinyent en la seua carrera?


- El problema és que abans només hi havia un Juvenil i el primer equip, per això amb 15 anys vaig debutar en Tercera amb l'Ontinyent CF, no hi havia passos intermedis. Ara tot ha evolucionat molt, hi ha uns passos previs escalonats i la manera d'entrenar dels futbolistes és diferent, tot això es nota. Jo vaig haver d’amoldar-me a eixa època. Me’n vaig anar a Alzira, després em va veure un ‘ojeador’ del Sevilla i em va portar cap allà.


- Com va viure la desaparició de l'Ontinyent CF?


- Va ser dolorós. Ho vaig viure amb moltíssima pena perquè un club amb quasi 90 anys, on vaig fer els meus primers passos. Ara han fundat l'Ontinyent 1931 i tenim el CD Ontinyent, que té 22 anys d'història. Jo pense que el millor seria que hi haguera només un club i anar de la mà, però eixos convenis són política, i jo en política no em clave, a mi m'agrada el futbol.


- César Soriano el va considerar un dels millors jugadors nascuts a Ontinyent que hi ha hagut en la història, què opina?


- És un gran xic César. No em considere el millor. Vaig estar en el moment just en el lloc adequat perquè aquell ‘ojeador’ del Sevilla li agradara el meu futbol. Per a res crec que sóc el millor jugador, de fet jo pense que César Soriano és millor que jo. També estan Fernando Maestre i Aliño, que no va eixir d'Ontinyent perquè no va voler.


- Va coincidir amb ell a l'Ontinyent...


- Sí. Quan tenia 15 anys vaig tindre la sort de jugar amb Aliño, també amb Alfredo, Úbeda, Bataller, els dos Toni Cambra, el defensa i el davanter, Beneyto, Miguelín, Diego i Fernando Albert, tots ells van ser molt importants en la meua joventut i en que poguera ser el jugador que vaig arribar a ser. Estic molt agraït a tots ells.