Les greus seqüeles del covid-19, comptades en primera persona - loclar

- Em trobe bé, després de més de dos mesos. Estic molt animat, amb forces i confiança. La Fe m'ha ajudat des del primer dia, l'amor de la meua família, la meua dona i la meua filla, i també dels amics. La meua dona és la que ha baixat a comprar i veia que la gent no estava conscienciada amb el problema. Arran d'això, decidim gravar un vídeo pel qual hem rebut un allau d'afecte. 

- Les seqüeles solen ser pulmonars, però en el meu cas, tinc afectada la part motora, que es focalitza en la parla i en el moviment. El virus m'ha provocat una cefalitis vírica transitòria. Els metges m'estan dient que, quan passe la inflamació, confien que tot torne a la normalitat. 

- No, cap. Aquest virus és misteriós, silenciós, i a qualsevol persona el pot afectar. Per això, la finalitat del vídeo que gravem era fer un crit d'alerta per a tothom. No afecta només la gent gran, sinó a tots. 

- Va començar a tindre símptomes la meua dona. Al cap d'uns dies, després de San José, vaig començar a notar com un refredat fort amb febre, tos i molta fatiga. El dia crític va ser el 27 de març, quan vaig caure a terra perquè em faltava oxigen. A l'Hospital d'Ontinyent em van fer proves i em van detectar una pneumònia bilateral greu; em van fer les proves del covid-19 i em van traslladar a l'Hospital de Xàtiva. 

- No. Em van fer diversos test, per saliva i per mucosa, i mai vaig donar positiu. Els test marcaven una cosa, però la realitat era altra. El material no era fiable. El meu metge, el doctor Iván Arroyo, va decidir tractar-me com un malalt de covid-19, i gràcies a la seua intuïció i professionalitat, jo vaig salvar la meua vida. Després, l'analítica per sang d'anticossos va marcar que sí que havia patit el covid-19. 

- Vaig estar 11 dies ingressat a Xàtiva, i em van donar l'alta el 7 d'abril, més el període d'aïllament a casa. No vaig estar en l'UCI, ni em van induir el coma. Sí que es va plantejar, però al final no va fer falta, perquè vaig reaccionar bé al tractament. 

- Va notar falta de mitjans?

- Vaig estar els 11 dies amb la mateixa màscara quirúrgica, que normalment és per a 6 o 7 hores. Els vaig demanar als sanitaris si podien donar-me una per a canviar-me-la, però em van comunicar que el personal es portava la seua de casa perquè l'administració no els donava. Els sabia greu que no tingueren per a mi. Hi havia falta de mitjans, tant de màscares, com de test... D'altra banda, vull destacar el lliurament, el compromís i la generositat de tot el personal sanitari, d'Ontinyent i Xàtiva, des de les dones de la neteja fins a l'últim metge, sobretot al doctor Iván Arroyo. Són els herois de tot aquest malson. 

- La meua dona ha viscut també la malaltia. Quan jo me'n vaig anar a l'hospital ella encara estava amb símptomes. Va intentar dir diverses vegades al telèfon que va disposar la Conselleria de Sanitat i mai va aconseguir comunicar-se amb ningú. El meu metge de Xàtiva és el que, per telèfon, li va realitzar el seguiment. La meua dona i la meua filla han estat a casa, no van poder vindre a veure'm. Parlava amb elles per telèfon, i això era un gran suport. 

- Estic, d'una banda, amb proves a l'hospital, però també, la meua dona, que és logopeda, està fent-me la reeducació de la parla, i hem buscat una fisioterapeuta perquè m'ajude a la part física i motora. Són especialistes que ens els hem buscat nosaltres per a no perdre temps, sempre sota la supervisió del meu metge. Tenim una comunicació molt bona. 

- Tenim dues possibles hipòtesis. Una d'elles és el col·legi de la meua dona, en Fontanars, on va detectar xiquets amb refredat, i on al cap d'un temps ens assabentem que el pediatre de la població havia sigut atés pel meu metge. D'altra banda, a Elda, on jo treballe com a docent, també hi ha hagut diversos casos prop del centre. 

- És clar que cal fer vida, però molt alerta. No ha sigut una cosa que ja ha passat, encara és ací, i les conseqüències o seqüeles són molt greus en algunes persones. Si tots posem de la nostra part, tot anirà bé. L'administració pública no ha acompanyat ni als sanitaris ni a la població, ni en les decisions ni en les accions. Ha sigut una acció terrible, catastròfica. Ni amb el telèfon, ni amb el material... I no diem això per política, sinó perquè ho hem viscut en primera persona. Volem que quede constància d'això, perquè moltes vegades l'administració es fa publicitat del bé que ho ha fet a bou passat, i si algú ha salvat vides han sigut els sanitaris, no els governants en general, ells continuen pensant en mirar el seu melic. Ens agradaria deixar constància d'això i que se sàpia.