Una estudiant de Medicina d'Ontinyent i una inoblidable aventura al Senegal - loclar

Vos imagineu que un dia, una de les vostres millors amigues vos diu que se n'anirà de voluntariat a Àfrica i que vol que l'acompanyeu, encara que no vos ho havíeu plantejat mai? Això és el que li va passar a la jove ontinyentina Raquel Ferrero. Malgrat que mai s'havia plantejat anar, comenta que “com la reacció dels meus pares no va ser un no rotund vaig pensar allà vaig”.

Així és com Raquel Ferrero Guillem (Ontinyent, 23/10/1997) estudiant de Medicina, comença una aventura que acabaria convertint-se en una experiència inoblidable. Ella mateixa comenta que “vaig començar a informar-me i vaig veure que seria una experiència dura que valdria la pena”.

L'ontinyentina reconeix que “a mi no em va costar fer el pas de viure 3 setmanes en el desconegut, malgrat que a vegades sí que tenia eixes cosquerelles en l'estòmac per pensar en el que em podria trobar”, però reconeix que és perquè “ja havia estat anteriorment tres anys estudiant a Eslovàquia, per la qual cosa l'interés era major que la por al desconeixement”.

Durant la seua estancia en Toukar, província de Fatick al país africà del Senegal, Raquel i la seua companya i amiga Camila, treballaven en un dispensari, l'equivalent a un centre de salut al nostre país. La curiositat arriba quan, segons comenta la pròpia jove “érem les persones amb més estudis de medicina, ja que l'encarregat era infermer”, però malgrat això, i a causa d'alguns protocols existents al país “nosaltres exercíem i realitzàvem funcions d'infermeria, tasques que a Espanya no solem realitzar”.

Una de les principals curiositats que tenim a Espanya respecte a aqueixos països africans és conéixer l'estil de vida que allí porten, una vida que pressuposem totalment diferent i que Raquel Ferrero confirma. Tots coneixem el dit espanyol de ‘el temps és or’, però a Àfrica, segons li van dir a la ontinyentina “el temps està mort. No es guien per ell per a fer plans ni per a saber quan arribaran al lloc al qual es dirigisquen. La vida és molt més calmada en eixe aspecte”, comenta. Malgrat el que puga semblar la gent és molt simpàtica, o això comenta Raquel, qui afirma que “els xiquets es tornaven bojos de felicitat quan arribàvem” i a causa de la notable diferència en el color de la pell, “corrien cap a nosaltres per a abraçar-nos cridant ‘toubab’ (paraula que significa blanc en el seu idioma), i tots ens preguntaven com estàvem”, explica.

La vida de Raquel i la seua amiga Camila durant aquestes tres setmanes ha sigut totalment diferent a la que estaven acostumades. “Vivíem amb una família a la qual li pagàvem l'equivalent a 7 euros per persona al dia”, comenta l'estudiant de Medicina que, a més, afirma comptaven amb un bany, que en realitat era una latrina; una dutxa, que es tractava d'un poal d'aigua; i la seua habitació amb ventilador i mosquitera. Els menjars les feien junt a la família.

Un dels problemes que es van trobar va ser el de l'idioma, o això semblava, ja que Raquel explica que “malgrat que no sabíem parlar francés no va existir la falta de comunicació, ja que sempre acabàvem entenent-nos” i admet, això sí, que “ja m'he apuntat a classes per si torne”.

En Toukar, el poble on han residit aquestes tres setmanes, es viu especialment del cultiu de mill, un cereal molt utilitzat en la zona, i de cacauets, que ressalta Raquel que “estan molt més bons que els que solem menjar ací perquè són més naturals”.

El transport és molt diferent a Espanya, o això comenta la ontinyentina, qui afig que “l'últim dia, camí de l'aeroport, ens van pujar en un cotxe que tenia cada seient implantat d'un cotxe diferent”, alguna cosa que admet “no ens va donar molta confiança”. Com no és habitual tindre cotxe, compta que “per a desplaçar-nos a les poblacions veïnes ho féiem en un carro de cavalls”, “com en la sèrie de El Secreto de Puente Viejo” matisa.

En Toukar es dutxen amb poals d'aigua, cuiden al màxim els carrers, que és precisament on mengen i sopen encara que ploga, i els matalassos estan en terra, eixes condicions són les que a Raquel “em van sorprendre molt” encara que després comenta que “quan portes uns dies allí t'adones que es pot viure així i que ells són molt feliços”, encara que per descomptat “al principi reconec que em va deixar un poco en xoc”, matisa.

Una de les anècdotes més sorprenents que ens compta Raquel és que “ells no coneixen el que és la síndrome de down malgrat que al poble tenen gent que el pateix” i ens explica que “els seus propis familiars els colpegen per actuar diferent a la resta. Et sorprén el poc que saben sobre eixe tema”

Mòbils, tablets, ordinadors portàtils, vídeo consoles. Tots aquests luxes normalitzats per als xiquets a Espanya no es troben en Toukar, on Raquel destaca que “els xiquets són molt més xiquets, es van passar hores jugant en un tres en raya que vam dibuixar en terra” i en canvi, afig, “els vaig deixar un mòbil i me'l van retornar molt prompte perquè s'avorrien”. Això sí, malgrat que els xiquets són més xiquets “creixen molt abans, ja que als 11 molts d'ells són enviats al camp a treballar”. L'obligatorietat dels estudis fins als 16 a Espanya no existeix allí. A més, destaca la ontinyentina, “malgrat que hi ha xiquets molt intel·ligents, mai podran estudiar perquè els seus pares els requereixen treballant”.

Per a acabar respecte a les grans sorpreses que es van portar Raquel i Camila, recorda la primera que “un dia una companya que treballava amb la gent amb diversitat funcional ens va portar amb ella i vam poder veure a un home que va nàixer amb una malformació que li impedeix caminar”. Fins ací no seria una història sorprenent, ja que eixe tipus de malformacions, malgrat ser estranyes, també succeeixen a Espanya. El sorprenent, segons compta Raquel, és que “l'home treballava en el camp i anava arrossegant-se per terra perquè no disposa d'una cadira de rodes, per la qual cosa es dedicava a plantar llavors”. 

Des d'aqueix moment, la ontinyentina té clar que “volem ajudar-lo aconseguint els diners perquè els nostres amics de parla hispana que tenim allí li compren una”, ja que comenta que “enviar una cadira de rodes fins a Toukar seria caríssim”.

Alguna cosa que sempre ens preguntem és.. què podem fer des d'Espanya per ells? quins són els principals problemes en eixos països?. Raquel Ferrero explica que “no he viscut prou per a saber com és el principal problema del país, encara que potser l'error és pensar que el problema com a tal existeix” i matisa, sense dubtar, que “sota el meu punt de vista el problema seria el mateix que en la resta de països africans, els seus governants”. Uns governants als quals la ontinyentina pensa que “no els interessa que el poble evolucione i estudie per a poder demanar el que els correspon perquè així perdrien moltíssims beneficis”. 

Raquel posa com a exemple el cas de Toukar, on “tenen una enorme quantitat d'aigua subterrània, però no disposen, ni volen que disposen, dels mitjans per a poder traure-la. El govern no vol que el país millore i isca cap avant”.

En el cas de l'ajuda que des d'Espanya es pot donar comenta que “jo vaig deixar caixes en les farmàcies perquè qui volguera poguera donar medicaments o altres objectes com a roba o joguets i vaig aconseguir bastants”. Vol agrair també a “la farmàcia Bartual per "la gran quantitat de medicaments, culleres i papillas que ens van facilitar”.

Si alguna cosa li ha quedat clar a Raquel Ferrero és que “repetiria l'experiència amb els ulls tancats perquè considere que em queda molt per fer i aprendre allí”, i amb la veu entretallada comenta que “se'm fa un nus en la gola quan parle d'Àfrica, i no és de tristesa és d'emoció per la sort de poder viure això” i anuncia que “ja estic aprenent francés per si de cas”.