Als joves de hui en dia poc o gens els sona què es allò del parany (o la parà, com sol dir-se a Ontinyent). I és que esta tradició va poc a poc difuminant-se, amb una por a que es perda per complet que preocupa, i molt, als pocs paranyers que queden a Ontinyent.  
El parany és un conjunt d’arbres, bé carrasques, garrofers o oliveres, que es disposen per a poder capturar els tords amb l’ajuda del visc (o envisc), una substància apegalosa. “Parlar a Ontinyent del parany és parlar d’arbres ancestrals que van passar de pares a fills, i que van constituir veritables obres arquitectòniques”, explica Toni Llin, un dels pocs ontinyentins que a hores d’ara continua lluitant per mantindre esta afició heretada. L’acompanyen Francisto Micó i Luis Albert, este últim natural d’Atzeneta i president d’Amics del Parany de la Vall d’Albaida, entitat que pertany a APAVAL (Associació de Paranyers de València-Catalunya-Aragó i Balears).
Els tres senten una mescla d’impotència i pena quan pensen en la lluita incansable amb els tribunals des de fa prop de 20 anys, una lluita que consideren “política”, promoguda per col·lectius ecologistes, segons denuncien. Des de fa prop dos dècades, i molt al seu pesar, estos aficionats tenen prohibit realitzar la caça del tord. “Som els primers que volem adaptar-se als nous temps i creguem que dins d’una legalitat es pot conservar tot”, assenyalen. Per això estan disposats a eliminar la tècnica de l’envisc, que pot resultar menys selectiva, i han creat una nova: la ‘cesto-malla’. No obstant, esta tècnica no ha pogut autoritzar-se encara perquè no s’han fet les proves de camp pertinents per part dels experts. Des d’APAVAL expliquen que esta paralització es deu a l’oposició de l’administració valenciana en 2017 d’autoritzar-les, una “oposició ideològica” per part dels partits polítics recolzats pels col·lectius ecologistes, remarquen. 

El TSJCV els dóna la raó contra l’oposició de la Generalitat a autoritzar les proves de camp
Davant este fet, APAVAL assenyala que este mes de juliol el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha donat un pas a favor dels paranyers en considerar arbitrària esta decisió i condemna en costos a l’administració per oposar-se “indegudament” a l’autorització de les proves de camp.  
A pesar de la força i les ganes, esta batalla comença a cansar-los. Denuncien “la pressió” a la que estan sotmesos i la fixació d’alguns sectors per fer desaparéixer per complet esta tradició sense conèixer bé les seues arrels. “El parany és una tradició ancestral, que no sols es du a terme a la Comunitat Valencia, Catalunya, Aragó o Balears, sinó també en altres països europeus”, expliquen els paranyers d’Ontinyent. Una tradició que practicaven els llauradors, persones compromeses amb el medi que “cuidaven el parany tot l’any” i que “eren els primers que guardaven respecte i estima per la natura”, destaquen. 
En la seua època daurada, Ontinyent va arribar a tindre més de 100 paranys, molts d’ells arrelats a les finques del terme. L’Alianda, San Vicent, Casa Cambra, La Perdiguera, Casa García, La Pedregosa, Can Doctor... Eren temps on la caça del tord era molt més que una afició, ja que servia a moltes famílies “per a pal·liar la fam” que hi havia en aquell moment, comenten. El parany era tot un ritual, no sols de la temporada de la tardor, sinó de tot l’any, on calia fer un manteniment regular, preparar el visc, anar al riu a tallar rames de baladre per a fer les perxes o capturar el mussol que era necessari per a ‘joquejar’ els tords (fer el soroll dels pardalets com a reclam). “El paranyer imitava el cant del mussol i amb una vareta d’envisc en la punta es capturava el mussol”, expliquen. A la pregunta de si el mussol patia, els paranyers asseguren que no, més bé al contrari: “el mussol era el rei del parany”, asseguren, i quan acabava la temporada de caça l’alliberaven. 
En l’actualitat, tan sols queden huit paranyers a Ontinyent. Han vist com, poc a poc, ha minvat esta tradició que els agradaria poder ensenyar als més joves. Amb enyorança, sols demanen la “continuïtat del que ens han ensenyat els nostres majors. Els primers que estimem els animalets som nosaltres”, remarquen. Per això sol·liciten que s’autoritzen les proves per a poder comprovar l’efectivitat del cesto-malla, i així poder obtindre de nou les autoritzacions per a poder seguir esta tradició familiar.