A principis del segle XX, Ontinyent era una població caracteritzada per una ideologia conservadora, unes altes taxes de natalitat i de mortalitat superiors a les estatals i una economia predominantment agrícola. Poc a poc, el panorama industrial va canviar, el sector tèxtil va experimentar un creixement a causa de l’exportació a una Europa immersa en la I Guerra Mundial. A títol il·lustratiu, en 1918 es funda Paduana. 
D’aquesta bonança econòmica no es beneficià el proletariat. Obrers i treballadors del camp veieren  fortament reduïda la seua capacitat adquisitiva perquè l’increment dels productes de consum superà en molt al de salaris. A més de l’especulació dels aliments –com explicarem a continuació-, se sumaven els abusos dels comerciants que venien menjar en mal estat i realitzaven frau en el pes.
 L’historiador Josep Gandia assenyalava que l’incipient moviment obrer d’Ontinyent, s’agrupava al voltant de “El Azadón”. El 10 de març de 1916, els jornalers agrícoles es reuniren en la seu d’aquesta societat –situada en els locals de la comparsa de Moros Marinos a la plaça de Sant Domingo- i denunciaren l’alt preu de la farina de blat que “menos trigo de todo tiene al parecer”. Demanaven a alcaldia que aliments tan consumits per la classe treballadora -com l’abadejo- es posaren a la venda sense excés d’aigua i que les sardines i altres saladures “se vendan como se deben vender, sin el escándalo de sal que contiene dentro de la misma”.
Els abusos en la venda d’aliments, en uns moments difícils per la inflació dels preus dels producte bàsics, continuaren fins que esclatà una revolta popular al mercat del dilluns. En acta municipal del 22 de gener, l’alcalde Antonio Tortosa Francés informava dels aldarulls causats per unes dones furioses pel frau que s’havia comés: “con motivo de haber puesto a la venta los puestos de salazón bacalao  de clase inferior al precio de la tasa soliviantando con ello los ánimos de las mujeres, las que dieron un gran escándalo, amotinándose y causando algunos daños no tan solo en dichos puestos de salazón sino en otros sitios, habiendo sido preciso requerir el auxilio de la Guardia civil para establecer el orden”.
El regidor d‘afiliació carlina, José María Perseguer Galbis, demanava que alcaldia complira les obligacions del càrrec i evitara  abusos: “ahora más que nunca precisa que los tenientes de alcalde giren constantes visitas a los establecimientos de renta para que se expendan géneros de buena calidad al precio de tasa y con el peso correspondiente”. Dos setmanes més tard, l’alcalde assegurava que el carro de bacallà comprat per un majorista estava en bones condicions, segons assegurava l’inspector del mercat, i que s’havia venut a un preu més barat que el màxim autoritzat.
La corporació, per pal·liar la penúria alimentaria dels més necessitats, aprovà que la Junta de Subsistències adquirira “no tan solo arroz, sino otros artículos que considere necesarios para el abastecimiento de la población”. Aquesta penosa situació no millorà, el regidor Vicente Montés Gironés en l’acta de 18 d’abril 1918 destacava “el malestar que se siente en este vecindario por el encarecimiento de las subsistencias, lo cual hace imposible la vida a las clases menesterosas precisando se tome alguna determinación extrema para evitar dicho encarecimiento”. L’alcalde responia que la comissió de Subsistència havia fet tot el possible per abaratir eixos articles sense cap resultat per no disposar de suport legal.
Els últims mesos de 1918 es van caracteritzar per una especulació i acaparament de la farina per part de moliners i  flequers (“panaders”). Una vegada més, el regidor Vicente Montés denunciava que el preu de la farina havia  abaixat i, en conseqüència, el pa  havia d’abaratir-se i continuava venent-se a 0’80 pessetes el quilo. Les gestions d’alcaldia per regularitzar el cost del pa foren estèrils. En 1919, la situació de les classes populars no va millorar malgrat els puntuals repartiments d’aliments. A més, el pagament dels consums -un tribut que gravava els aliments- provocà que el malestar anara creixent fins desembocar en el motí dels consums de 1 de gener de 1920 amb el resultat de quatre morts i una dotzena de ferits entre els manifestants.
Aquest estiu passat, el delegat del govern J. Moragues anunciava el repartiment de prop de 10 milions de quilos d’aliments –arròs, farina, llegums, conserves...- en el període de juny de 2017 a febrer de 2018- entre 125.000 persones necessitades a la Comunitat Valenciana. Hui, com a principis de segle, la situació  es repeteix...