El paratge del Pou Clar és una de les  millors alternatives per combatre les altes temperatures amb un bany refrescant. Un paratge ideal a l’estiu per a ontinyentins i visitants d’altres poblacions. Precisament, a causa de la pandèmia, l’any passat les autoritats van implantar una limitació d’aforament de 245 persones i la prohibició d’estacionar en els aparcaments per l’afluència desmesurada de turistes  els caps de setmana.
La vinguda de forasters al Pou Clar no és una circumstància nova en el temps. En esta ocasió voldria oferir als lectors l’anecdòtica notícia apareguda entre les pàgines de la revista “La Paz Cristiana” en data de 13 de juliol de 1933.  Es tracta d’un article signat amb el pseudònim Magister, que possiblement fora el mestre de l’escola del Centre Parroquial, Eduardo Guardiola. 
Entre altres propostes dirigides a les mares de família, manifesta que  elles havien de denunciar a l’autoritat municipal, personalitzada per l’alcalde Paco Montés, la situació provocada per un grup de nudistes forasters al Pou Clar i “del sonrojo que les causa ver empeñada la nitidez del cielo de esta Ciudad de la Purísima con el negro manchón de la colonia naturo-nudista bisexual que toma los domingos por asalto el Pou Clar con escándalo de los incautos que se aventuran por paraje tan típicamente onteniense”.
 La instauració de la Segona República va coincidir amb l’expansió del moviment naturista, que havia nascut a Alemanya. Era una pràctica, castigada amb multes i que, en el millor dels casos, es movia en l’ambigüitat legal. Aquell naturisme estava molt pròxim a la ideologia llibertària. No cal dir que a Ontinyent el sindicat anarquista era el majoritari en la nostra població i certes actuacions eren consentides. L’articulista al·ludia a esta complicitat: “sí tanto es el compromiso de la autoridad con el “clan” forastero, al menos se les acote el lugar y se haga pública la concesión a fin de que nadie sea sorprendido y se eviten críticas de la colonia veraniega en vista del poco respeto a nuestras Ordenanzas Municipales”.
Per contra, la posició de l’església respecte a l’exhibició del cos femení era ben diferent. A l’octubre d’aquell mateix any de 1933, en les pàgines de “La Paz Cristiana”, un articulista  es preguntava de manera retòrica si era pecat portar els braços descoberts. Contestava que  “de suyo no es pecado mortal y ocasiones hay que ni venial, por ejemplo, para fregar, aunque en ocasiones podrá ser mortal, por ejemplo, para solicitar a pecar. Pero es, desde luego, pecado mortal de estética, porque dejar ver brazos feos y codos casi deshechos…” No era pecat mortal, però avisava que era “uno de tantos rasgos de la vida actual y femenina que junto otros varios forman ese ambiente de impudor e inmoralidad que nos envuelve y hace que la mujer aparezca a los ojos del hombre como algo que no exige respeto (…)  que, en vez de esconderse en su feminidad preciosa, se exhibe en su procacidad barata”. Concloïa afirmant que “esas modas de vestir no son cristianas”.
Amb la implantació del regim del franquista, el clergat va passar a controlar la vida quotidiana. En el cas d’Ontinyent va ser notòria la sintonia de l’alcalde Luis Mompó amb les directius eclesiàstiques. Els ontinyentins, acostumats a banyar-se sense massa restriccions de vestuari, foren  advertits que serien multats i, en cas de reincidència, detinguts. L’acta municipal de 4 de juliol de 1939 ho manifestava de manera ben explícita: “En vista de las innumerables denuncias que han llegado a alcaldía relativas a los constantes ataques a la moral y decencia públicas que se cometen por los que, en forma indecorosa acuden a bañarse en distintos puntos del río Clariano, se conviene tomar enérgicas medidas en evitación de tales actos intolerables e incompatibles  con el espíritu y las normas moralizadoras de la España Nacional, por lo que se publicarán bandos advirtiendo a los bañistas la obligación de vestir trajes decorosos”. Permissibilitat, cap! 
Els anys seixanta amb l’arribada a les platges de turisme estranger ho va canviar tot:  aparegueren els primers bikinis al Pou Clar. També l’església amb els nous aires conciliars es mostrà més tolerant amb la vestimenta femenina.