Dolores Aparicio: “Qui va al Camino trau la part positiva de tot” - loclar

- Tot va sorgir en 1988, any en què va venir a Espanya el Papa Juan Pablo II. Des de la parròquia San José d'Ontinyent un grup de juvenils, dels quals el meu marit i jo érem monitors, vam anar a trobar-nos amb ell en la Monte do Gozo, a les portes de Santiago. Viure aquesta experiència em va il·lusionar. Vam fer un tram xicotet del Camino i em vaig enamorar. Quan vaig arribar al Monto do Gozo, allí ho vaig tindre clar, sabia el que volia fer en la meua vida. Açò va ser d'allò més meravellós que m'ha passat. Veure riuades de gent jove cantant, amb molta alegria; la gent es desvivia per ajudar-te, hi havia un ambient molt sa. 

- Sí, vaig tornar molt il·lusionada, però va passar molt temps fins que vaig aconseguir que algú m'acompanyara. En tot aquell temps em vaig documentar i vaig llegir moltes coses sobre el Camino, tot el que queia en les meues mans. Fins que la meua neboda, Mª Dolores, arqueòloga de professió, em va dir que m'acompanyava. Ella tenia 30 anys, i em va dir que si no es quedava embarassada, vindria amb mi al Camino. Jo li vaig dir que tenia molt il·lusió que es quedara embarassada, però que s'esperara una miqueta (riu). I l'1 de setembre de l'any 2000 la meua neboda i jo partim. Va començar així aquesta gran aventura.

- Vam fer el Camino des d'O Cebreiro. Ens preparem a consciència, però així i tot, va haver-hi moltes coses que vam aprendre... Vaig preparar els estris, intentant portar el mínim pes. Aconsellen que has d'agafar una motxilla amb un pes màxim del 10% del teu pes. Així, si peses 65 quilos ha de pesar un màxim de 6'5 kg. Com ens vam anar a setembre, i a Ontinyent encara feia calor, pensàvem que allí seria similar. Però per res, feia moltíssim fred, les temperatures més baixes de tota Espanya, i no portàvem mantes. Encara que per sort ens vam poder allotjar a casa d'una senyora i ens van deixar abric. El primer dia vam voler eixir prompte, a les 6 del matí, perquè deien que així arribaves abans i eres la primera a dutxar-te. I clar, tan prompte, de nit, fosc, amb un fred que feia... Les orelles es gelaven, era un fred que penetrava, però es barrejava tot açò amb l'emoció que tenia d'estar fent el Camino per fi.

- Tots estaven pendent de nosaltres, en anar les dues soles. Ens cridaven ‘les Dolores’, per ser la meua neboda Mª Dolors i jo Loli i, i va ser típic en aquell Camino sentir: “Ja han arribat les Dolores?”. Vam conèixer a molta gent, de molts llocs diferents, però el que més record és a un brasiler. D'aquell senyor vaig aprendre moltíssim. Tenia 50 anys i en el seu país era enginyer de plataformes petrolíferes del mar, una professió en la qual treballes només 25 anys perquè és molt sacrificat. De casualitat, es deia de cognom ‘Vieria’, i va tenir un fill al que li va posar Santiago. Abans de fer el Camino, aquest home tenia una il·lusió tremenda de fer-ho i ja s'havia planificat tot des de molt temps arrere, abans de jubilar-se. A més de conèixer a gent, la meua neboda i jo reforcem moltíssim nostra unió. 

- Des de sempre m'ha atret la naturalesa. Quan veia als del Centre Excursionista, sempre em cridaven l'atenció i m'haguera agradat anar-me amb ells. Mon pare era caçador i sempre ha sigut un enamorat de la serra, i jo, de fet, em vaig criar en el camp. Les olors, el paisatge... Em perd amb açò. 

- He fet 12 anys de Camino, des de l'any 2000 fins a 2016, amb pauses pel mig clar, per assumptes personals. He fet el Francès (durant set anys); el Portuguès (al llarg de dos anys); un altre any vaig fer l’Anglès; un altre el Fisterra-Muxia, que és l'últim tram des de Santiago fins al Cap de Finisterre, i l'últim que vaig fer va ser el Camino Sanabrés. Aquest últim es diu el Camino de la Plata, si comences des de Sevilla, però si comences des d'Orense, s'anomena Sanabrés. En est hi havia 24 km tots de pujada, així que abans d'anar em vaig preparar ben pujant i baixant el Delme (riu).

- En aquell moment el Camino no era com ara, que existeixen allotjaments molt més còmodes, i existeix la possibilitat que et porten la motxilla d'un lloc a un altre. Quan jo vaig començar era tot més precari. Abans era el Camino autèntic, amb la motxilla a coll. I és veritat que la Xunta de Galícia s'ha preocupat per disposar albergs nous i en millors condicions; abans eren lliteres tipus la mili o matalassos molt fins. Abans pagaves un donatiu, i ara han posat un preu mínim, per a la neteja. Els gallecs han cuidat molt el Camino perquè saben que és una font d'ingressos. Hi ha voluntariat, es diuen ‘hospitaleros’. I el servei de metges, l'atenció... És molt bona. Ho tenen tot molt preparat per al pelegrí. 

- Ho feia tot amb il·lusió. Jo sóc natural d'Énguera, però vaig vindre a Ontinyent amb 8 anys perquè van traslladar mon pare per assumptes de treball. Una altra de les meues passions ha sigut la moda. Des de xicoteta vaig aprendre la professió i vaig traure el títol de professora de cort. Vaig regentar l'establiment Loli Boutique durant 25 anys, i durant aqueix temps va ser quan vaig fer el Camino. A principis de setembre anava a la Fira de la Moda, i quan acabàvem, aprofitava per a agafar-me uns dies per al Camino. Matinava molt, em deixava el menjar fet, i m'anava a caminar de nit. Ara, que ja estic jubilada, col·labore com escaparatista de la tenda del Trévol.

- Va haver-hi uns xics que van fer algun tram amb nosaltres, però es van cansar i se'n van anar. En el Camino es rendeix molta gent. Per a mi tot es resumeix amb aquesta frase: “El que al Camí portes, açò el Camí et dóna. Tu seràs el teu pergamí, i el pergamí en tu escriurà”. Jo vaig trobar molt afecte i molta il·lusió, però és sacrifici. A mi a voltes em fa por explicar-ho, perquè jo ho veig tot fàcil, encara que després no ho és. Per exemple, en una etapa del camí Francés (Zubiri-Pamplona), a Pamplona no hi havia lloc i vam haver de fer 4 km més per a trobar allotjament, part per carretera i amb una calor terrorífica. Una amiga em deia “què mala amiga eres, on m'has portat” (riu). Però tot de broma. Ho passem fenomenal. 

- El meu marit no volia fer el Camino, per molt que jo li insistia, però al final li vaig contagiar la il·lusió. En el segon Camino que vaig fer, que arrancava en Roncesvalles, me'n vaig anar amb dues amigues, Mª Ángeles i Amparo, i el meu marit ens va portar amb cotxe fins al punt de partida. Li vaig fer la motxilla, li'l vaig preparar tot, per si de cas, i d'amagat. I resulta que arribem a Roncesvalles, i va veure el panorama i es va animar. Va dir, “vaig a començar i quan em canse, ho deixe”. Però al final va acabar tota l'etapa perquè li va agradar, li agradava la companyia, va veure l'ambient tan bo que hi havia i es va quedar enganxat. Va ser a més una espenta que li va portar a deixar de fumar. Va haver-hi alguna etapa en la qual li costava pujar, i va veure clar que, o acabava ell amb el tabac, o el tabac acabava amb ell. 

- El portuguès, estic enamorada d'aquest Camino, perquè és molt fàcil de fer, té una quantitat de colors preciosos, moltes flors diferents. Un dia va ploure, i les olors van ser espectaculars. No és un Camino difícil de fer, per això, quan algú comença, el porte allí. També el de Fisterra-Muxía té unes vistes precioses, perquè vas vorejant la Costa da Morte.

- A mi és com si m'injectaren alegria per a tot l'any, em dóna molta una pau interior. I quan tinc un problema, em pose la motxilla i comence a caminar, encara que siga per casa. Torne pensant a tornar a anar. Sempre que vaig a Santiago li dic al sant, ‘deixa'm tornar’. 

- Jo aconselle, el primer, un barret, un protector solar, un mocador i unes genolleres. Per als mosquits també cal agafar alguna cosa. Per al peu sec, Vicks Vaporub, i si està humit, alcohol de romer. Cal portar una farmaciola, un costurer i una navalla. També un polar i un 'chubasquero' (no un impermeable, ja que pots suar i constipar-te) i paraigua; unes tiretes que no se'n vagen amb la dutxa per a posar-te-les tan prompte com es faça frec. 

I molt important, un bon calçat, mai cal portar les sabatilles noves. Botes i sabatilles, per a anar combinant segons el desnivell, i xancles. També, en lloc de pinces, portar imperdibles. Si se te queda la roba mullada, la pots penjar en la motxilla i s'aixuga pel camí. I sobretot, portar actitud de vertader pelegrí.