"Diuen que la vida et pot canviar en un dia, i és veritat". Així ho afirma Alejandra Bataller Gandia, de 19 anys, qui tenia una vida plena, patinava, eixia amb els amics... quan li van diagnosticar un osteosarcoma en el fèmur de la cama esquerra. La seua vida, i la de la seua família, es va capgirar i ara, explica, "no puc fer més que centrar-me en l'hospital i curar-me", assenyala. 
Tot va començar amb un mal de genoll, al qual quasi no li va donar importància. "Ho tenia inflamat, i jo pensava que era d'una caiguda", explica Alejandra, que és aficionada al patinatge i al vòlei. En juny de 2021 li van fer una prova i, tan sols una setmana després, li van comunicar que tenia un tumor maligne. Va ser una notícia molt difícil d'assimilar, tant per a ella com per a la seua família. "Al principi, ma mare deia que el metge havia tingut un mal dia i ho havia pagat amb nosaltres. Ens van dir que un diagnòstic així passa cada 7 anys a Ontinyent", explica. 
La seua família es va bolcar amb ella immediatament. Per sort, se sent molt arropada i creu que açò "és el més important", assegura. "Passar este procés soles ha de ser horrible", reconeix. A més, comenta que, a pesar de coincidir amb el covid, explica que la pandèmia no ha afectat al transcurs del seu tractament, que seguix en l'Hospital General de València.  
Il·lusions truncades
Alejandra és una xica alegre, activa i molt oberta, a la que el càncer li va tallar les ales. Després de finalitzar el batxillerat Artístic a l'IES L'Estació d'Ontinyent, el seu objectiu era estudiar Comunicació Audiovisual, ja que la seua passió són les càmeres. Es va quedar a les portes als estudis, però de totes formes, com tenia el pis reservat junt amb amics en Barcelona, els seus pares van considerar que viure fora de casa seria una experiència per a ella. I en veritat que ho estava sent: Alejandra estava disfrutant al màxim de conéixer gent nova en una ciutat diferent. "Era massa bo tot per a que fora veritat", diu l'ontinyentina. 
Enmig d'esta felicitat va arribar el malson. Va ser diagnosticada i va començar amb dos cicles de quimio, que van eixir bé. No obstant, una setmana abans de l'operació de pròtesi va haver males notícies. Els metges van comprovar que el tumor, de 3 kg, havia pillat l'artèria principal de la cama i tenien que fer un bypass. "Vaig entrar a quiròfan pensant que podia perdre la cama", relata Alejandra. 
Després d'una intervenció de prop de 15 hores, van pensar que havia eixit bé, però a les dos hores, es van adonar que el bypass havia fallat i va tornar a entrar a quiròfan per 6 hores més. Després de molt de patiment, "vaig eixir bé i no m'ha tornat a fallar", conta l'ontinyentina. Així i tot, "amb tanta operació es va morir un poc de pell de la cama i em van haver de fer un empelt amb múscul i pell de l'esquena", afig. "Ara ja està bé, no se m'ha infectat la cama". 
També l'han operat en els pulmons, on li van trobar nòduls. "En una part tenien clar que era metàstasi, però en l'altra no ho tenien clar. Em van operar del pulmó dret, part superior. Em queda altra operació, que seria en la part esquerra superior del pulmó. Seria l'últim tros de càncer que tindria", explica. 
Un infern que ella pensava que anava a durar menys. "Crec que hi ha molta desinformació amb el càncer, pensava que anava a durar-me un estiu, i no va ser així". Des que va iniciar este periple, porta 4 operacions, 3 en la cama i altra en el pulmó; dos cicles de quimio de 4 mesos i ara li queden altres 4 cicles, que "potser que duren menys, perquè el tractament crec que ja no serà tan agressiu", explica. 
Ganes de viure
Per fora encara manté eixe somriure que la caracteritza, però admet que "estic en l'hospital i no puc més". I és que, després de 4 operacions, les forces s'esgoten. En cada prova patix atacs de pànic, perquè "el dolor físic, no el suporte més", reconeix. Encara que, després, sempre trau forces d'on no hi ha. 
Sa mare, Fani Gandia, assegura que la seua filla "ha ficat molt de la seua part". A Alejandra, no obstant, no li agrada que li diguen que és valenta ni allò de "pobreta", perquè realment "no tinc altra opció", insistix. "Si tinguera altra opció no estaria fent açò, t'ho assegure. Valent és tirar-se en paracaigudes. No tinc més remei que fer açò per continuar vivint. No pots deixar-te vèncer pel cultura", sentència. I li agradaria tornar a remar-car que creu que "hi ha molta desinformació" respecte al càncer. "La gent a voltes no sap com actuar amb mi, com tractar-me, però jo seguisc sent la mateixa persona, seguisc sent Alejandra", remarca. 
A qui estiga passant per la seua mateixa situació, li aconsella que tinga molta paciència. "A mi és el que sempre m'han dit, i és així". I que "sempre que puguen i estiguen bé, facen el que els motive i els agrade". A ella li plena de vida vore gent, quedar amb amics, fer manualitats, pintar... "Estar ocupada, per no cen-trar-me en la malaltia". Per això, quan el seu estat li ho permet, i la situació covid la deixa, queda amb amics, i els entrega el millor de sí mateixa, i no se li escolta queixa. "Els seus amics la veuen bé", explica sa mare, encara que després en tornar a casa s'haja de prendre algun analgèsic per pal·liar el mal pel sobreesforç. No obstant, encara que Alejandra seguix sent "l'alegria de la huerta", explica sa mare, "ella era de no  parar i jo tinc ganes de tornar a vore-la així", assegura.
Alejandra i la seua família agraïxen el suport prestat pels amics i familiars, així com per associacions com Creu Roja (que els ha ajudat per exemple en algun trasllat a València); a ANIMA (Associació Càncer Ontinyent), que els ha donat suport psicològic; a l'Associació de Càncer de València pel voluntariat, que ha donat ànims a Alejandra en molts moments; i a la Fundació Ronald McDonald, que oferix allotjament a la seua família quan acudixen als tractaments a València. "Al principi no teníem on quedar-nos, i era una despesa de menjar, gasolina, etc. I el més dur era vore el meu home i els meus altres dos fills tornar, ja que no estaven d'ànims per agarrar el cotxe", explica sa mare. "M'agradaria que donaren subvencions per a estes coses, perquè fan molta falta", afig. 
Alejandra està a l'espera de la pròxima operació, amb unes ganes immenses que tot acabe i isca bé, finalitzar el tractament i poder començar a viatjar quan abans; estudiar el que li apassiona, fer Erasmus... En definitiva, viure. Esta experiència, sens dubte, marcarà a ella i la seua família, que s'han mantingut com una pinya per lluitar junts, però "crec que el millor vindrà després", conclou Alejandra amb il·lusió.