Les estadístiques sobre preferències de consum d’aliments dels espanyols indiquen que, excepte en les comunitats autònomes del nord d’Espanya —País Basc, Astúries, Cantàbria i Galícia—, on és sensiblement major, el consum de peix se situa entre els 18 i els 22,3 quilos per persona i any. En el cas de la nostra ciutat, aquest consum deu ser major. O molt major, si ens atenim als temors que manifesten no pocs paisans quan es planteja un debat sobre el mètode selectiu de recollida de residus domèstics. A eixa deducció he arribat en escoltar les preocupacions —assenyalades àmpliament com la principal— que expressen molts ontinyentins, que situen com a problema principal actual què fer amb els residus del peix i la periodicitat en la recollida de la brossa orgànica.

A la regidora Sayo Gandia li vaig sentir dir, quan la vaig entrevistar en el programa “Vosté dirà” de Comarcal TV, que la recollida de la brossa orgànica —que no té per què provocar olors desagradables, segons comentava— es farà tres dies a la setmana. Fins i tot podrien ser quatre si es comprovara la necessitat. No sembla, en principi, que siga molt complicat guardar més d’un dia, en el pitjor dels casos, les restes orgàniques, incloses les del peix, que, pel que es comenta, deuen ser el major pecat que pot cometre el nou sistema de recollida de brossa, plàstics, envasos i tot allò que consumim.

Confesse, i en aquestes mateixes pàgines ja ho vaig manifestar, que les meues reticències inicials van anar minvant a mesura que se m’explicava el procediment a seguir, que, per cert, no difereix massa del que ja practicàvem a casa: separar envasos plàstics i llandes, paper i cartó, i residus alimentaris. O el que és el mateix, que els qui fem ecologisme en el tractament dels residus continuarem fent-lo. Una altra cosa és que aquestes bones pràctiques tinguen el premi promés d’una reducció de les taxes de brossa, que ja suposen una bona quantitat de diners.

A la vista de l’acritud d’alguns comentaris —ai, l’anonimat de les xarxes socials, quantes estupideses s’emparen sota la covardia que propicia!— que s’escriuen sobre aquest assumpte, dona que pensar quins interessos ocults s’hi amaguen i qui tracta d’obtindre rèdit polític. Em tem que el creixent i preocupant clima de polarització que patim a Espanya —amb dirigents polítics d’un i altre signe com a principals responsables d’haver encés els ànims— té molt a veure amb insults i amenaces que es poden llegir en algunes invectives sobre la brossa al nostre Ontinyent.

“Problemes del primer món”. Així ha definit la companya boliviana d’un paisà la polèmica sobre la recollida de residus. Ella, immigrant que viu entre nosaltres, encara sense papers dos anys després d’haver-los sol·licitat i d’haver-se casat amb el meu amic, no aconsegueix entendre que estiguem convertint en problema el que pretén ser una solució ecològica basada a reciclar més i millor tot allò que consumim. “Problemes del primer món”, repeteix, mentre dibuixa un somriure carregat d’ironia. Una ironia que convindria compartir per a rebaixar tensions.

Els qui hem format part de les excursions, en gran mesura integrades per ontinyentins, que aquest mes d’abril han viatjat a Egipte, hem pogut comprovar que, excepte als monuments i temples faraònics, la brutícia apareix per tot arreu. I que l’abocament de residus i deixalles als canals, que acaben desembocant al cabalós Nil, és el mateix que nosaltres fèiem no fa tants anys, quan els nostres barrancs eren els abocadors on anava a parar tot allò que rebutjàvem.

Si a partir d’ara, i gràcies al nou sistema de recollida de residus, fem d’Ontinyent una ciutat més neta, ecològica, sostenible i acollidora —sense necessitat de tindre tants contenidors repartits pels carrers—, i en la qual reciclar siga un hàbit i no una obligació, acabarem agraint-nos col·lectivament haver-ho aconseguit entre tots. De moment, convindria regalar-nos un poc de serenitat, que amb els sobresalts que ens provoca el pirat de Donald Trump ja en tenim prou.